Poesia, amiga fidel, deixa que
plasmi en tu el meu tímid sentiment.
Moltes són les portes que s’acaben obrint,
però com puc saber per quina anar seguint?
Camins enigmàtics, màgics,
que em portaran a llocs afins.
Pel recorregut em vaig distraient
altres coses capten el meu “jo atent”.
Deixar de seguir el camí
no forma part de mi,
em fa pànic sentir-la,
la soledat incerta
em fa emmalaltir.
Nous intents, noves històries,
noves emocions; em desperto,
sento que estic enmig de dos camins.
Penso que he de seguir investigant,
lluitant, formant part d’aquesta vida.
Mai sabré què em depararà aquesta ria
turbulenta, malgrat confio en un destí
poeta de la vida, espero que sempre
velis per mi.
Per: Maria.